IGUALTAT QUALITATIVA I IGUALTAT FORMAL

Hui, mentre es discutia al parlament valencià l’aprovació del Decret de Plurilingüisme, a Isabel Bonig, presidenta del Partit Popular valencià, li eixia, literalment i metafòrica, foc dels queixals dient, en castellà, que aquest decret era profundament inconstitucional ja que vulnerava, entre d’altres articles de la Constitució, l’article 14, el qual fa referència a la igualtat de tots els espanyols sense poder ser discriminats per raó de naixement, raça, sexe, etc., etc.
M’ha sorprés la malícia amb què ho deia, i el que més m’ha sorprés ha estat, llegint la biografia d’aquesta senyora, que és llicenciada en Dret.
No sé si Isabel Bonig va faltar aquell dia a classe o no. Casualitats de la vida, el dia que em van explicar en dret Constitucional allò que la igualtat no pot ser formal ans qualitativa, és a dir, cal atendre i acompassar-la a cada cas en concret i, oh sorpresa, tal vegada fent una «discriminació positiva» a favor d’algú perquè la igualtat siga efectiva, aquell dia, no vaig faltar a classe.
És més, recorde la pregunta d’un company, lògica pregunta, clar, al respecte:
– Com és que el rei pot tenir els privilegis que té si tots som iguals?
Precisament per la igualtat qualitativa, és el cap de l’estat, no pot ser «igual» que la resta d’espanyols. I aquest exemple podria traslladar-se a altres àmbits i situacions, com ara una comparança, la situació del valencià, la seua normalització i ensenyament.
Puc entendre que aquest raonament no convença molta gent, però que Isabel Bonig i el Partit Popular, en aquest sentit, no vulguen deixar aplicar la Constitució de la que tant s’omplin la boca defensant-la, amb normalitat, no admetent la igualtat qualitativa, i damunt enfrontant de la manera que ho han fet la Diputació d’Alacant contra el Govern Valencià, a més de demonitzar el conseller Marzà fins a extrems d’injúria, demostren, per mi, una pèssima cultura democràtica i molt poca categoria política.
I no gosaré dir poca categoria humana, com a persones, perquè la persona no és perfecta, tanmateix, si no volen acabar creant al País Valencià una força independentista que després ja no en tindrà prou amb molletes, igual-igual com ha passat a Catalunya, pels anys de polítiques nefastes i irresponsables del Partit Popular envers aquest territori i la seua ciutadania, caldria repensar-se segons quines polítiques i estratègies abans que el cas català no siga un referent per als valencians.
Si això arriba, que no s’oblide que els culpables no haurem estat els valencians que no ens hem deixat xafar el cap per parlar la nostra llengua i voler que s’ensenyara a l’escola, igual, que el castellà.

 



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.